El gran Francisco Ayala deia que n’hi havia prou amb les primeres pàgines d’un llibre per saber si valia la pena continuar-ne la lectura. Els passarà amb aquesta novel·la de la Marta Rojals, que en tindran prou, de fet, amb les primeres línies per no deixar-la anar, perquè, diguem-ho ja d’entrada, aquest és un llibre excel·lent que es llegeix d’una revolada i que sap greu d’acabar.

L’autora enceta la seva entrada al món de la literatura amb una novel·la que ens parla d’una crisi, la crisi personal, laboral i sentimental d’una noia de 34 anys, l’Èlia, que torna al poble on va nèixer per mirar de recompondre la seva vida i trobar la manera de tornar a començar. Al poble, la protagonista es retroba amb els llocs i les persones de la seva infantesa i inicia un viatge al passat en el que aprendrà que, en períples com aquest, les coses no són ben bé com un les recorda, sobretot quan es tornen a veure amb ulls d’adult.

Amb una estructura sòlida, la història està dividida en dues parts, tardor i hivern, en què l’autora ens passeja d’un passat idealitzat (les oportunitats perdudes, els amors adolescents, les amistats ingènues) a un present ple d’incerteses (la sol·litud, l’abandonament, les mentides), fent viatges de l’un a l’altre per explicar situacions i personatges fins arribar a un final en forma d’epíleg en què s’albira un possible futur. És un final des del meu punt de vist obert, obert a les possibilitats que hi pugui trobar el lector i que en certa manera pot semblar desconcertant, però només en certa manera, ja que si hi pensem, tot el que li passa a l’Èlia ens ajuda a tancar la història i a adonar-nos que tenim entre mans un text rodó i molt ben resolt.

Un dels grans encerts de la novel·la és l’aposta que fa l’autora per l’ús de la variant dialectal de la Ribera d’Ebre, plenament justificada en l’argument i que li serveix, alhora, per caracteritzar els personatges o els diferents temps de la història. Habituats com estem com a lectors a què el gruix de les publicacions en català a casa nostra estiguin escrites en la variant oriental, és d’agrair no només una aposta per la variant que a l’autora li és pròpia, sinó un exemple de l’àmplia i rica varietat dialectal de la nostra llengua.  Val a dir, a més, que aquesta tria ens fa molts passatges de la novel·la  encara més propers, i aporta als diàlegs i a les situacions una familiaritat i una frescor gens habituals. La ironia i el sentit de l’humor planen constantment en perfecte equilibri per damunt de tot el text, suavitzant les situacions més dramàtiques i fent-nos somriure cada cop que ens hi sentim identificats. Perquè aquesta és una història en què tothom que hagi viscut mai en un poble o que hi hagi estiuejat s’hi trobarà reflectit, més si voreja l’edat de l’autora i hi comparteix, com una servidora, referències culturals. Potser per això diuen que aquesta és una novel·la generacional. Potser. Però no només: Primavera, estiu, etcètera és moltes més coses, per començar perquè és una novel·la complexa i ben construïda, amb una gran varietat de matissos i, finalment, perquè tracta temes que són universals, com ara les relacions home-dona, la recerca d’un mateix, els conflictes amb els altres i el fer-se gran, que no és poc.

BIOGRAFIA

La Marta Rojals, acabada d’aterrar, però no tant, en el món de la literatura, és de formació arquitecta (Universitat Politècnica de Catalunya) però es guanya les garrofes amb la traducció i l’edició de llibres d’arquitectura. Nascuda el 1975 a La Palma d’Ebre, va començar la seva incursió en les lletres escrivint contes curts i històries breus que han rebut diversos premis. Des de fa un temps, col·labora amb articles d’opinió al diari digital Vilaweb. Primavera, estiu, etcètera és la seva primera novel·la.

FITXA TÈCNICA

Títol- Primavera, estiu, etcètera

Autor- Marta Rojals

Editorial-La magrana

Nombre de pàgines-368

Preu-20 euros