Revista Benzina

Biznagas amb accent obert

En aquest darrer Festival de Cine de Màlaga la presència catalana ha estat considerable. Ramon Térmens i Carles Torras –recordem que van debutar plegats amb Joves– han presentat a la secció oficial a competició les seves darreres pel·lícules Catalunya über alles! i Open 24h, respectivament. Però, i a banda dels cinc documentals catalans a concurs, també hem volgut destacar La sombra del sol de David Blanco que ha guanyat la Biznaga de Plata dins de la secció Zonacine. Catalunya über alles! s’ha endut el premi especial del Jurat, el premi del jurat jove i una menció especial per l’actor Babou Cham.

L’actor Babou Cham, menció especial al Festival de Cine de Màlaga.

Catalunya per sobre de tot

Fragments del film Catalunya 'Über alles!'

“Deutschland, Deutschland über alles, / Über alles in der Welt”. Així comença la polèmica Cançó dels Alemanys escrita per Hoffmann von Fallersleben, i a qui Ramon Térmens ha manllevat aquest Catalunya über alles! I dic polèmica perquè fou escrita el 1841 amb la intenció de reclamar la creació d’un estat Alemany, però a partir del III Reich va quedar associada a la glorificació de les ànsies imperialistes dels nazis i les seves tesis de supremacia racial (només cantaven la primera estrofa). Finalment, l’himne actual alemany només ha mantingut la tercera i última estrofa –ja que la lloança a les dones i el vi alemanys de la segona també els semblava políticament incorrecta.

Ramon Térmens, doncs, comença la seva provocació –que intentaré explicar que no és tanta– des del mateix cartell: Catalunya per sobre de tot! Però, la grandesa i encert del títol no rau en aquest element polèmic –que segurament animarà a més d’un a anar al cinema– sinó en la intenció i clarividència que amaga. Catalunya per sobre de tot! sembla una consigna feta a mida per tots aquells que reclamen un front patriòtic que ens ha de dur a la independència. La cosina germana d’aquell altre vell leitmotiv: “Primer la independència, i després ja ens barallarem entre nosaltres…” Però la subtilesa del director ens duu a obviar aquest debat tan repetit i situar-nos a l’epicentre del conflicte, al rovell de l’ou, al centre d’una Catalunya que no parla ni s’emmiralla amb Espanya perquè ja l’ha superada o senzillament la ignora. El director ens parla de la construcció permanent d’una Catalunya que amaga o veu aflorar conflictes diversos, que es va conformant i s’articula a partir de la pròpia gent que l’habita. És a dir, a partir de nosaltres, els d’ahir i els de demà-passat.

PÒLEMICA O DISCUSIÓ?

Són moltes les virtuts de Catalunya über alles! però la principal, potser, és dur el debat al centre d’aquest sentiment de pertinença que a voltes ha estat massa autocomplaent i benèvol en sí mateix. Així, el tercer llargmetratge de Ramon Térmens –Joves i Negro Buenos Aires– pretén generar un debat, en clau de present i de futur, que ens dugui la sempre necessària autocrítica i que provoqui més discusió que polèmica, més construcció que destrucció.

Algú podrà acusar la pel·lícula de reduccionista o estereotipada però qui és capaç de copsar en 90 minuts tots els matisos inacables d’un país? O d’una classe social? O d’un poble? Aquesta mateixa crítica se li podria fer a la totalitat de la filmografia de Ken Loach, d’Alejandro González Iñárritu o de Laurent Cantet –tres directors amb qui la pel·lícula comparteix elements, intencions o afinitats comunes. Ramon Térmens s’afanya a explicar-nos que les tres històries que configuren el film i s’entrellacen –en un present, passat i futur– han estat elaborades i inspirades a partir de tres notícies reals. I és evident que aquest fet dota de realisme i veracitat el film, però si no fos així tampoc no passaria res. Aquells que hem viscut força anys lluny de la metròpoli sabem reconèixer-nos en aquests personatges que apareixen ampliats a la pantalla gran. I aquest és un altre dels elements a destacar: la Catalunya de Ramon Térmens és rural, petita –també de mires– i carregada de prejudicis producte de la por, de la supervivència depredadora i de l’egoisme. Alhora que fuig de la superpoblació de la ciutat comtal i del seu cinturó metropolità –i aquest és un tercer element interessant de debat, certa referencialitat que s’atribueix el film. “És evident que aquesta pel·lícula només pot funcionar si parlem de la Catalunya interior, si m’hagués desplaçat a la ciutat el film hauria estat un altre”.

HISTÒRIA 1: EL PRESENT

De la primera història caldria remarcar l’inici. Un home silenciós, esquerp, dur, ens condueix fins a un poble imprecís i a la seva gent. No en sabem res d’ell, només que torna a casa de la mare, que persegueix les dones amb la mirada… fins que la televisió del pub ens informa que és un violador que acaba de sortir de la presó. És en aquest instant que una noia s’acomiada de les amigues i ell comença a seguir-la. És fosca nit i s’amaga entre les ombres de les parets, de les entrades mal il·luminades, seguint el rastre innocent d’unes sabates de taló… Arriba al portal, puja les escales silenciosament, sap molt bé que ella es troba sola, dubta si prémer el botó, la porta s’obre i… se saluden efusivament.

Amb aquest inici, el director ha aconseguit injectar-nos el prejudici fins al moll de l’os. El protagonista ha acomplert la totalitat de la condemna però nosaltres tornem a fer-lo culpable; pressuposem que tornarà a reincidir i així ens convertim en la majoria desquiciada que acabarà apallissant-lo al bell mig d’aquell carreró sense sortida. La por que ens governa i l’instint més animal de protecció.

El primer conflicte que ens ofereix el film, doncs, és la reinserció. Creiem, realment, que qualsevol persona –sigui culpable del delicte que sigui– és socialment recuperable? Aquest element és cabdal, sobretot si tenim en compte la sobresaturació de les nostres presons. Evidentment, si confiéssim en aquest sistema de reinserció el primer argument del film no tindria sentit, però jo ja he escoltat massa vegades aquell: “Viuen com reis, amb televisió, gimnàs i quan surten… au, tornem-hi!”. I si recuperar la quotidianitat ja és prou complicat en l’anonimat de les grans ciutats, imagineu-vos què passa als pobles. Allà, on tothom es coneix i passeja la seva creu de per vida –per ser un arrauxat, un lladre, un mantingut o un calçasses. I la de violador és la pitjor de les castes, fins i tot pels que estan entre barrots.

Una de les victòries del sistema capitalista és haver-nos introduit la por fins a l’ADN. La por cap allò que ens sembla perillós, la por cap allò desconegut, la por cap el que ens priva de la nostra comoditat. Com, si no podríem acceptar aquest ordre de coses que no ens deixa ni viure –tots a la feina dins d’un horari, tots a comprar als mateixos llocs, tots al cinema el cap de setmana, a la discoteca el dissabte a la nit… tots els mateixos hàbits, tots els mateixos gustos, tots plàcida i excel·lentment ordenats… i la policia que ens manté segurs s’encarrega d’ordenar les ovelletes despistades.

I és clar, si sumem la por amb la desconfiança arribem al desenllaç final. Segurament, la complexitat del tema i la necessitat de condensar el desenvolupament –sobretot si tenim en compte que hi ha dos capítols més– fan que la història es precipiti i en alguns moments sembli una mica forçada malgrat ser possible. Amb més minuts, s’hauria pogut aprofundir en aquest sentiment in crescendo de rebuig de la majoria del poble, amb la por de la companya que decideix abandonar-lo, amb la seva relació amb l’adolescent (passa de fugir-ne a perseguir-la), amb les situacions quotidianes que ha d’afrontar la mare, i amb aquesta sensació d’ofegament continu que l’acabarà estre-nyent massa fort. En positiu, però, cal destacar la relació del protagonista amb el gos –un gran encert ja que hauria pogut caure fàcilment en el tòpic.

HISTÒRIA 2: EL PASSAT

La segona part, parteix d’un conflicte ben actual –i global– la immigració i la seva integració dins les societats d’acollida. De l’arribada d’una família immigrant, amb la seva precària feina de temporada i la casa compartida, a la creació d’una empresa pròpia: el cobrador del frac català negre. I entremig, les burles dels familiars, l’explotació dels autòctons i la referencialitat d’un polític d’ultradreta amb un discurs molt ben articulat.

Aquesta és, al meu entendre, la part més atractiva del film. Fàcilment, s’hauria pogut caure en un to demagògic, moralista o alliçonador, però Ramon Térmens ho resol magníficament gràcies a aquests surrealistes i nostrats cobradors del frac negres i a un Jordi Dauder immens fent de polític ultradretà amb un discurs clar i eficient (ja li agradaria a en Josep Anglada assemblar-se una mica al polític de la pel·lícula). Però, anem a pams, del que parla el capítol és de dignitat i d’abús, de superació i d’utilització, d’alegria i de rencor. La família de nouvinguts tenen molt clar que la seva feina és d’explotació de temporada, malgrat tenir tots els papers de necessitat en regla, però el protagonista es nega a acceptar aquesta conjuntura, o més aviat necessita un treball estable per anar tirant endavant… i aquí és on aconsegueix la feina del cobrador del frac català. El surrealisme del plantejament no evita la reflexió al voltant dels interessos dels empresaris autòctons: “Amb un negre vestit de català pagarà tothom!!!” I així és com, gràcies a l’enginy i el valor del protagonista, acaba pagant fins i tot el polític corrupte. I l’empresari content i agraït mentre l’amic immigrant no decideix muntar-s’ho pel seu compte (és a dir, mentre aporta beneficis) perquè llavors passa a ser la bèstia de fora (el “mico dels arbres”) que ve a robar-nos la feina i ens fa més pobres a tots plegats. Paral·lelament a aquest èxit, que aconsegueix omplint de menjar i electrodomèstics la cuina, trobem el polític que brama el seu discurs entre elogis i aplaudiments: Catalunya catalana! Catalunya pels catalans!!!un lema típic de l’extrema dreta catalana.

El punt clau serà la trobada entre el polític i el cobrador. El polític, que es dirigeix al cobrador en un perfecte castellà, no dubta en proposar-li un pacte que pugui beneficiar-los als dos i li eviti pagar el deute, però el cobrador demostra ser molt més íntegre fent-li una promesa que acabarà marcant el seu destí: “No faré cap tracte amb vostè, i si guanya marxaré jo mateix, no haurà de fer-me fora”. És així com acaba la història, amb la celebració de l’ultradreta i la família tornant a marxar (tot i que ara, amb la mateixa dignititat però amb més recursos).

És evident que els cobradors del frac (com una mena de morenetes de Montserrat del deute) traspuen cert bonisme en contraposició als veïns autòctons que apareixen com uns usurers arrauxats en la defensa del seu sant fet nacional. Però, aquest és el reflex d’una Catalunya que malauradament creix i que és molt bo que es vegi reflectida de forma tan seriosa (en conec alguns de força més caricaturescos i menyspreables) a la pantalla.

I arribats a aquest punt, potser caldria parlar d’alguns elements que planen de forma transversal a tot el film i que el doten de profunditat i realisme. Com per exemple, el fet que tots els autòctons (aquells qui fan guanyar l’ultradreta) es dirigeixin als nouvinguts en castellà…, o la crítica als mitjans, més subtil quan els futurs cobradors del frac bromegen dient que a l’era d’internet els diaris serveixen per eixugar el terra… o més explícita al capítol final.

HISTÒRIA 3: EL FUTUR

El futur són un Joel Joan i una Belén Fabra fent de família burgesa feliç i hipòcrita. El jove apoderat, que feia donatius a la campanya del polític de dretes, resulta que té un vici ben car i amagat, la prostitució de luxe. Sembla que tot funciona a la perfecció dins del seu món de cartró-pedra fins que són seleccionats per una màfia albano-kosovar que els farà trontollar la seva tranquilitat benpensant. Aquí el debat que se’ns presenta és conegut però complicat. És legítim liquidar un delinqüent per protegir la família? Fins on arriba l’impunitat dels sectors dirigents de la nostra societat? Aquesta història, en alguns moments, torna a pecar de precipitació ja que ha de condensar molts factors, però introdueix elements ben interessants com la utilització dels mitjans a l’hora de crear estats d’opinió favorables, o fins on pot arribar la desesperació d’un home quan veu trontollar els pilars fonamentals on sempre s’ha recolzat (aquest fet s’evidencia al final del film).

I aquesta història ens duu a pensar que tots els personatges de la pel·lícula són comprensibles i fins i tot raonables. Podem posar-nos a la pell del violador i estremir-nos per la injustícia que li toca viure, però també entenem les pors del poble que vetlla per la seguretat dels seus sers estimats. Podem posar-nos, i compartim, les conviccions i l’enteresa dels saharians que lluiten per fer-se un camí en aquesta petita terra d’acollida nostra però també entenem l’home que veu tancar el seu negoci davant l’èxit de la versió original dels nous cobradors del frac (impossible posar-nos a la pell del polític però més fàcil entendre com una gent desesperada es creu la demagògia enverinada d’un mentider i decideix votar-lo). I per últim, podem posar-nos a la pell de l’home que reacciona amb violència davant de certs furts que sovint diuen són executats amb agressivitat extrema, però la impunitat que planteja el film juntament amb certs conflictes de caire moral fan que el personatge tampoc resulti lloable ni exemplar.

Per acabar, només vull destacar dues seqüències que m’han semblat excepcionals i que he reservat pel final. La primera és la pujada al turonet amb la bandera catalana a la dreta i el poble als peus (una bella metàfora dient-nos que tot depèn de nosaltres; que tot és possible però que cal posicionar-nos) i la segona, un Joel Joan final interpel·lant-nos directament als ulls.

Catalunya über alles! és una pel·lícula inqüestionable, valenta i necessària. És un invitació al diàleg imprescindible, un desafiament a combatre la por i els prejudicis, la demagògia i l’egoïsme tenyit de negoci o d’odi irracional i menyspreable, una carta d’amor cap aquesta pàtria que som tots nosaltres mirant-nos directament al mirall i reconeguent-nos. Caminant ferms cap al present que hem de forjar.

Open 24h

Fragments del film 'Open 24h'

Un cartell lluminós i un final inesperat.  Camèra fixa i algú que surt del pla, marxa a l’espera de conseqüències imprevisibles, embogeix o torna a la lucidesa de la desesperació?

Cal començar pel final per entendre l’inici i emprendre el bucle de la vida contemporània. Cal submergir-se en la rutina matinal de tots els desheretats per trobar excel·lent l’elecció del blanc i negre. Cal haver patit el silenci eixordador de la maquinària industrial per poder apreciar el xiuxueig de la nit en la feixuga monotonia. Cal haver estimat per entendre l’opressió asfixant de la familia. I, sobretot, cal haver baixat a les golfes del jutjat per compartir la impotència del protagonista davant la justícia i els seus mercaders de l’uniforme eixamplat.

Si Ramon Térmens arriba a Màlaga amb una pel·lícula on les propostes de debat i les notícies candents es relacionen de forma ben explícita, Carles Torras ens mostra la metàfora punxant d’aquest deliri social que ens manté endormiscats. Durant els noranta minuts que dura el film acompa-nyem a Hèctor (fantàstic el treball d’Amadís de Murga) en la grisor de la seva vida quotidiana que transcorre entre les seves feines de vigilant nocturn i una família composta per un pare egoista i un germà minusvàlid, totalment dependent.

Les imatges ens retornen dotant el film d’aquest ambient claustrofòbic i repetitiu.

Les nits a la deixalleria amb els sorolls preocupants i imperceptibles, el sandwich doble amb coca-cola de cada nit a la gasolinera i el xarrup del germà a la canyeta de la casa que s’ensorra amb tot perfectament ordenat. Fins on podem suportar la pressió d’aquest sistema espectacular que ens tracta com a meres mercaderies de canvi? A on se’ns focalitza la pressió?

Per on podem esclatar? El protagonista del film veu com els acomiadaments improcedents s’acumulen perquè les empreses no temen les conseqüències de la seva mentida sinó la pèrdua de beneficis, i se sap víctima d’un sistema jurídic que vetlla més pels interessos dels qui manen –i per no acumular més expedients al calaix de les tasques pendents– que per fer justícia al seu nom. Com pensar en un mateix si el pes de saber-te imprescindible –per aguantar els fonaments d’una família que potser mai no ha existit del tot– t’oprimeix el cervell com una llosa? Un pare que acumula vicis i desficis i l’estima incondicional per un germà que esdevé càrrega de forma involuntària i irracional. Com no refugiar-se al consol d’un karaoke alcoholitzat per entendre la inutilitat dels refugis artificials i les alegries petites? Com no vomitar quan l’alegria s’abraona i el desig sembla que sura? Per què no es multipliquen més els Hèctors de cada dia en aquesta mena de ficció real del desengany que compartim?

Aquesta és la conclusió en forma de dubte que m’ha assaltat al final del film. I de sobte, he recordat el cas de l’olotí que aquest desembre va cometre un quadruble assassinat i va estendre l’alarma.  Primer va disparar a l’empresari i el seu fill que volien acomiadar-lo i seguidament es va dirigir a una sucursal bancària on va disparar a la caixera i al subdirector de la oficina. Quins fets mesquins van provocar que aquest home es posés l’uniforme de caçador i agafés el seu  Suzuki? Amb quina actitud submisa la caixera de la gasolinera li reclama els cinquanta cèntims a l’Hèctor que ha de trencar la seva rutina i suprimir el gas?

Fa alguns anys, Iñaki Gil de San Vicente afirmava que no entenia com aquella minoria de joves radicals bascos alliberava la seva ira de foc contra els caixers i les seus bancàries. Deia que no entenia que només fossin aquella minoria de joves i no la totalitat dels joves, la totalitat de la societat qui ho fes… I aquesta és la reflexió més interessant, des del meu punt de vista, d’Open 24h. Fins quan suportarem el pes d’aquesta crisi que recau, com sempre, sobre les nostres espatlles de precaris i assalariats? Fins quan renegarem moderadament sense donar el cop de puny definitiu sobre la taula? De forma espontània, individual o organitzada, tant se val. Fins on està disposat a aguantar el pols del conflicte aquesta societat malalta? Serà el límit de la nostra inconsciència explosionant qui marcarà l’inici de la nostra venjança? És que no vivim ja en la barbàrie?

Carles Torras ha tornat –després de Joves i Trash– amb un altre personatge al límit, però aquesta vegada lluny de les drogues i amb un clar posicionament vital (o político-social). Open 24h és una gran pel·lícula, ja sigui pel que ens ofereix com pel que ens insinua. Pel que ensenya com pel que amaga. Pel que ens fa sentir com pel que ens duu a pensar. Celebrem aquesta aproximació del director al cinema d’autor, així com l’aprofundiment d’una proposta que arrisca i no es queda amb la comoditat de repetir amb una altra Trash.

On s’amaga l’ombra de l’estel de foc? En quin clarobscur abandonat es refugien els qui han estat condemnats als anònims marges de la correcció mesella? Quina és la frontera entre l’art, la comercialitat i el sobreviure? Quines relacions viuen a les entranyes rovellades d’aquesta ciutat que som nosaltres?

L’ombra del sol

Imatges de 'L’ombra del sol'

A La sombra del sol –poètic joc de paraules– David Blanco ens acompanya pels carrerons més mal il·luminats del casc antic de Barcelona. De la ma d’en Pelé –un ser humà que renega de l’enveja de l’espècie humana, vell anarquista hippy– i en Claudio –un disminuït psíquic, artista solitari, que ha viscut reclòs amb l’única companyia dels seus amics imaginaris que invoca gràcies al bon art de les seves mans i d’una vella llanterna– iniciarem un periple que ens durà als menjadors socials, a les sales d’espectacles decadents i a la nit de tots els vagabunds que trepitgen aquest mateix terra que tots els defensors del “Posa’t guapa” i el design.

Lluny de moralismes o estudis antropològics, David Blanco situa la càmera entre la innocència infantil de Claudio i la picaresca de Pelé que frisa per fugir a Goa, víctima del clam comercial d’una agència de l’engany. Serà així com anirem descobrint la bellesa d’uns carrerons prou coneguts i d’uns personatges invisibles amb qui ens creuem habitualment, però que mai no ens hi aturem a parlar. L’heroïnòmana que gairebé sembla una anacronia en l’època de la farlopa, el basuco i les pastilles ambulants; el fatxa ultrapassat que segurament seria liquidat per aquells generals a qui contínuament exalta; l’home de negocis vingut a menys –és l’únic que parla català, no sé si per aquella idea de la burgesia catalana– que acabarà sumant-se al club dels vagabunds; els punkis italians amb els seus gossos indissociables i les monges del menjador social sempre tan  acollidores, assistencials i amb aquest to alliçonador.

El carreró on s’ajunten tots a passar la nit i el menjador social seran els punts d’encontre de tota aquesta fauna (a partir de la seva definició més instintiva) que lluiten per sobreviure dignament en aquest món pensat pels ramats que segueixen les normes marcades i no s’han quedat despenjats.

Una de les virtuts de la pel·lícula –i que l’allunya positivament de cert cinema social tremendista i de llagrimeta fàcil malgrat ser, en el fons, tan inofensiu com qualsevol altre– són certs moments poètics i tràgico-comics que eleven el film fins a un sol d’experiència metacreativa que moltes vegades ha desaparegut del cinema actual. Estic parlant de la introducció de les ombres xineses com una part important del film, però també de la fixació de Claudio per les ombres, pels reflexos de llum que t’interpel·len directament la mirada, per la recuperació d’una forma d’espectacles cabareters que semblen extingits entre centres culturals amb noms de bancs poderosos, i per la reivindicació de cert art i actituds de carrer que són tan dignes com les d’aquells que es creuen refinats i pulcres…

Suposo que La sombra del sol és la visió inevitable d’algú que trepitja diàriament el Raval o l’antic Xino o la nova Ciutat Vella i que, igual que Joaquim Jordà quan va tornar de Madrid, necessitava parlar d’aquesta vellesa irresistible que acull milers de móns en aquest món –petit i ultralocal.  I d’aquí, que els obrers en moments de crisi es trobin amb els vagabunds, i les prostitutes i els heroïnòmans dinin amb els joves viatgers i comparteixin tots plegats la nit i l’asfalt dels carrers de vida plena. Caldria destacar, però, que La sombra del sol no és només un recorregut pels espais vitals d’aquests personatges i els seus dubtes sinó que les seves passions afloren en cadascuna de les seqüències aconseguint, així, una sort de mapa sentimental dels ignorats de la ciutat. Aquí trobem els clarobscurs de cadascun dels personatges, amb les seves contradiccions i virtuts, amb els seus sentiments i les seves derrotes. Especialment remarcable és el tractament que se li dóna a l’aparició del fill de Pelé o el matís de l’obrer que va acomiadar-se amb gratitud del menjador social.

Potser l’únic element que, al meu entendre, trontolla una mica és que en certs moments la pel·lícula agafa un to de faula (degut a la inclusió de certs elements que apel·len directament a la poètica de la fantasia) que l’allunya d’aquest tractament realista i bell alhora. Em refereixo, per exemple, quan se’ns explica els silencis i la innocència de Claudio fruit d’un retard mental i d’un modus vivendi durant la seva infantesa, però després ell mateix és capaç de teixir una història narrativament impecable de la seva infància. I aquest no és l’únic moment en què el personatge de Claudio entra en contradiccions malgrat la pel·lícula no se’n ressenti sinó que, senzillament, prengui aquesta dimensió fantasiosa que fa creïble el personatge des d’una dimensió onírica o fabuladora. Per tant, no és que aquest fet disminueixi la qualitat del film sinó que el dota d’una altra mirada. Qüestió de gustos. I pel meu gust, potser la forma de vida dels vagabunds que reflecteix el film està una mica edulcorada (em refereixo a la traquil·litat de les nits o la festa a la platja) si ho comparem amb alguns documentals que també han tractat el tema o amb la secció de successos dels diaris. I és en aquest sentit, que també s’hauria pogut introduir algun contrast més evident entre les diferents formes de vida que conviuen al Raval, malgrat que l’aparició del fill de Pelé ja encamini el film cap aquesta direcció.

Amb tot, vull deixar ben clar que l’arribada de La sombra del sol és una gran notícia. Perquè recupera a un Bruno Bergonzini impecable i meravellós. Perquè l’actuació de Pep Cortés està al nivell del regal del seu personatge. Perquè és la demostració que la realitat pot ser poètica i crítica alhora. Perquè el món en què vivim és gris, salvatge i avorridíssim. I sobretot, perquè de la honestedat i les ànsies d’un artista com David Blanco només en pot sorgir una pel·lícula bella, sincera i necessària.

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
2014 Grup Comunicació 21
Qui som | Contactar | Publicitat | Avís legal