Els seus organitzadors no escatimen ni xifres ni adjectius. Asseguren que la seva passió és un espectacle de dimensions èpiques únic a Europa: 5 hores de teatre, 300 actors, orquestra i cor de 50 veus en directe, 700 tubs d’un orgue, un auditori per a 1.700 espectadors, i 400 anys d’història per a una història universal. L’entrada al segle XXI també ha fet que els seus cartells –alguns no exempts de polèmica i, fins i tot, de censura- hagin esdevingut una icona de transgressió i impacte visual.
Cartells de la passió de l'any 2000 a l'any 2003
Esparreguera, el municipi del Baix Llobregat capitanejat per l’alcaldessa i expresentadora de TV3 Francesca (Paca) Fosalba, té 24.000 habitants. Aquests mesos, gairebé un 5% de la població s’aboca amb fervor a La Passió. Pot semblar una xifra minsa, però són un miler de persones que, d’una forma totalment altruista i voluntària, mantenen la flama d’una herència cultural -que es remunta ja a quatre segles!- per representar la vida, la mort i la resurecció de Jesucrist. Cada temporada, més de 15.000 espectadors, tot i saber el final de l’obra, premien aquesta constància i converteixen aquesta història en l’argument teatral més representat a Catalunya. També cada temporada, centenars d’ulls expectants esperen a l’aguait quin serà el nou cartell que sortirà d’impremta i representarà arreu el seu misteri. Més que res per si cal esmolar els ullals i sortir en la seva defensa davant les ordes d’enemics.
Vicky Martínez, a més d’actriu, ha estat els últims quatre anys la directora artística de l’espectacle, i l’ajudant de direcció els dos anteriors. Actualment és la gerent del teatre La Passió, inaugurat el 1969 i dissenyat expressament per acollir la macro producció que competeix cada any amb les d’Olesa, Cervera i Ulldecona. Els que hi participen neguen aquesta rivalitat, però és inevitable mirar de reüll el que fan els altres. La Passió d’Esparreguera, declarada d’interès nacional l’any 1983, té un caràcter genuïnament esparreguí, assegura. I quin és aquest caràcter? “Totes les passions tenen trets en comú, no en va expliquen la mateixa història, la de Jesucrist. Però nosaltres hem de destacar els punts forts que tenim, i és la manera de veure i viure l’obra. No només no reduïm la seva durada, sinó que dibuixem una experiència diferent i més completa: disfrutar de l’espectacle tot el dia. Convidem la gent a què vingui a Esparreguera al matí, vegin la primera part, dinin i, a la tarda, vegin la segona. [I és que aquesta Passió ha mantingut al llarg dels anys la seva estructura original i es representa en 38 escenes dividides en dues parts]. Després fins i tot hi ha la possibilitat de veure el teatre per dins”. En resum, convertir La Passió en una festa popular per gaudir durant tot el dia.
Cartells de la passió de l'any 2004 a l'any 2007
Enric Martínez ha agafat el relleu de la Vicky i des d’aquest any dirigirà el macro-espectacle. Durant els darrers nou anys hi ha hagut sempre directors professionals. “Agafo el relleu amb molt de respecte i molta cura. Sóc prou consient que agafar aquesta batuta reporta molts maldecaps”, assegura. Mig any de dedicació no és pas poc. “El director de La Passió –continua- ha de procurar deixar l’espectacle ni que sigui una mica més amunt del que el va trobar. Cadascun li dóna el seu punt de vista, la seva empenta. L’adreces cap al camí que tu creguis més adequat. El nostre muntatge està viu. No és una figura estàtica que cada any li treus una mica la pols, li poses un vestit i apa, a córrer! La història, òbviament, és la mateixa, però vista des d’un altre angle. No ens preocupa massa el que poden oferir els altres, a veure si poden superar la nostra Passió. Encara que tots expliquem la mateixa història, cadascuna té el seu segell, la seva identitat pròpia”.
LA RELIGIÓ
Tant la Vicky com l’Enric coincideixen en què l’obra s’ha adaptat als nous temps, per imperatius socials. Desenganyem-nos: el tema religiós no té la tirada que tenia abans. La Passió, encara que sembli contraditori, ha anat perdent la part creient, i el públic no necessàriament hi pelegrina per una qüestió de fe, com feia fa cent anys. La càrrega religiosa és important, òbviament, però La Passió va molt més enllà. “Ja no és el leit motiv per anar-la a veure”, apunta la Vicky, “sinó que és el fet de gaudir d’un espectacle de dimensions colossals, d’una història universal i d’un fet cultural associat a Catalunya”. L’Enric afegeix: “els nostres avantpassats el veien com un espectacle religiós, però nosaltres no tant. Jo sempre dic que tant els col·laboradors com el públic el vegin i que es formin la seva pròpia opció. No és una doctrina obligada, nosaltres no proclamem res de res. El públic religiós veu un espectacle religiós, i el públic que ve a veure una altra obra, veu una altra obra, independentment de les creences de cadascú”.
INNOVACIÓ I MODERNITAT
I amb el tombant de segle i, lògicament, de mil·leni, com si visquessin el seu propi ‘efecte 2000’, els cartells que la pregonen es van capgirar de cop i van començar a oferir aquesta altra mirada. I és que en dos mil onze anys, la iconografia de Crist en l’art s’ha anat desenvolupant a mesura que s’ha desenvolupat la religió cristiana, si bé ha mantingut trets prefixats (com la barba o el cabell) o una imatge divina que és humana (l’exaltació dels dos costats inherents a una figura). El mateix passa amb les escenes de la seva vida, que varien segons l’aproximació literària o religiosa que es desitgi. Les imatges en si són iguals, però els detalls medievals o els detalls barrocs s’expliquen pel seu context. On sí que hi ha hagut el canvi important és en la seva representació. Si en el romànic podem parlar d’una imatge entronitzada i hieràtica, en el gòtic d’una humanització, en el barroc d’una exaltació del dramatisme, i en l’art contemporani d’una sacralització. “El cartell és la imatge que volem oferir a fora”, sentencien de forma rotunda. “Busquem la innovació i la modernitat”. I a fe que ho han aconseguit, malgrat que a voltes hagin generat controvèrsia i provocació, potser per una peculiar sacralització.
L’alma mater de la decisió va ser en Manel Roca, president de la Junta del Patronat de La Passió, i que aquest any deixa el càrrec. Ell va tenir la idea de buscar, i trobar, nous espectadors. “Volia donar a conèixer l’espectacle des d’un altre punt de vista, perquè la imatge que es transmetria a fora no era ben bé el que es veia a dins. Qui som nosaltres i cap a on volem anar?, em vaig preguntar. Doncs cap al futur, sinó estem acabats! Hem d’evolucionar! Havíem de buscar un determinat públic, i per fer-ho havíem de buscar una determinada estètica. I vam iniciar una nova era de cartells, de format més realista, trencadors i impactants, que defugissin dels estereotips”.
Aquesta foto, que havia d’il·lustrar el cartell del 2006, mai va veure la llum. Es va descartar perquè “podia ofendre”.
Al principi la metamorfosi va costar una mica d’acceptar, però va anar quallant. El primer de tots, l’any 2000, mostrava un Crist mort reposant en un mar de butaques vermelles, que recordava els rossetons que Perejaume va pintar pel Liceu. L’any següent, una corona d’espines gotejant sang. El 2002, l’ull de la verge Maria fitant el cel. El 2003 va arribar la primera polèmica: la nova voluntat estètica va reproduir un Jesucrist crucificat nu i amb una corona d’espines tatuada al braç. La imatge va aixecar força polseguera, però la sang no va arribar al riu (per cert, que el cartell de La Passió d’Olesa d’enguany hi té una més que coincident retirada). El 2004, una mà ferida, i el 2005 un anyell de Déu amb la corona i un regalim de sang devallant pel front.
Cartells de la passió de l'any 2008 a l'any 2011