Cesk Freixas. Fotografia de Juan Miguel Morales

És dijous, la porta s’obre, i entra en Cesk armat amb una guitarra i un manat de nervis guardats a la butxaca. Arriba sol. Es presenta. Demana una aigua. Les cadires encara no són a lloc. La sala del bar va condicionant-se. El sopar ha acabat fa poc. Conversa animada. De seguida endevinem, sorpresos, que la sala del bar es farà petita. Santa ignorància. Quan sonen els primers acords, el ventet – portes obertes de bat a bat – ve a visitar-nos. La gent continua acumulant-se a peu de carrer. Canta la matinada.

Així va ser com vaig conèixer en Cesk Freixas. Giravoltava l’any 2004 i segons m’ha confirmat el mateix cantautor aquest fou un dels primers concerts que va fer. El bar no era ben bé un bar, sinó que era l’Ateneu Popular La Barraqueta del barri de Gràcia i el concert s’emmarcava dins els dijous gastronòmics i de formació-reflexió que s’hi programaven. És a dir, a partir de xerrades, presentacions de llibres o concerts de petit format es preparava un sopar amistós en un espai de trobada obert al barri. Del Cesk Freixas interessava aquest projecte que tot just començava a idear: la recuperació de la Cançó d’Autor Compromesa. Passats set anys, i amb el terme Cançó Proposta socialitzat, és habitual sentir cantants que s’autodefineixin com a cantautores i/o cantautors: Pau Alabajos, Josep Romeu, Jordi Montañez, Verdcel, i fins i tot, i salvant les distàncies, Ivette Nadal, Roger Mas, Bikimel, Eduard Canimas, Sanjosex… Però en aquells temps en Cesk semblava una illa de fang enmig del desert, sempre amb el permís del primerenc Feliu Ventura, és clar. Explico tot això – no perquè vulgui sumar-me a l’estès esport del “nosaltres ja ho dè­iem”, o del “jo el vaig veure quan encara no el co­neixia gairebé ningú” – sinó perquè em sembla interessant retrocedir a l’origen del projecte i destacar la incomprensió i la solitud que, en alguns moments, pot haver sentit en Cesk Freixas en la defensa del seu projecte personal (que sens dubte esdevé col·lectiu).

Els inicis

Caminant pel centre d’aquesta ciutat, que ens estima com un maltractador, el Cesk m’explica quan va decidir aquesta bogeria meravellosa que ha anat gestant. Un dels primers culpables fou el carrer Tallers i la troballa d’un disc de Víctor Jara. Cal dir que en aquell moment les referències del jovent compromès i/o militant eren el punk i el rock combatiu de dins i fora de casa nostra: Kortatu, Negu Gorriak, Inadaptats, KOP, La Polla Records, Brams, Obrint Pas, RIP… i és clar, el Cesk va besllumar una nova via, més íntima, més tranquil·la, més poètica i reflexiva: la cançó d’autor. La setmana següent va tornar a l’escenari del crim i hi va descobrir el Feliu Ventura. I d’aquí les referències van anar multiplicant-se i expandint-se com una universitat popular del compromís: Sílvio Rodríguez, Ovidi Montllor, Quintín Cabrera, Violeta Parra, Raimon, Jorge Drexler, Ismael Serrano, Javier Álvarez, Lluís Llach… D’aquesta manera en Cesk enllaçava les conviccions i referències del jovent amb la tradició de la cançó militant; a més, de vincular-ho a la seva participació real en els moviments polítics radicals que anaven creixent al nostre país. El projecte musical ja estava embastat, només hi havia un problema, no sabia tocar la guitarra. Així doncs, i demostrant una altra de les seves virtuts evidents -la dedicació i la constància- va començar a passar llargues jornades davant l’ordinador imitant acords, aprenent a tocar cançons senzilles, i escrivint lletres potents que contrarrestessin les seves limitacions de guitar­rista novell.

També cal dir que no tot fou així de senzill i tendre. El procés d’aprenentatge va durar mesos, anys, encara dura, i l’acceptació per part del públic al qual es dirigia tampoc no va ser un camí de flors i violes. Hem d’entendre que dins els sectors més polititzats triomfaven les propostes musicals contundents, ja sigui pel que fa al contingut com la forma, i la proposta del Cesk es rebia com una versió descafeïnada i tova dels projectes ja existents. Una mena de rock català alentit i ideologitzat. “En alguns escenaris fins i tot algú em cridava marica…” m’explica el mateix cantautor. Senyal inequívoca de la ignorància homòfoba d’aquells qui pretenien incomodar-lo.

En aquell temps era habitual veure’l actuar després d’un dinar o sopar popular perquè amenitzés una jornada reposada i de baix pressupost (un bitllet de tren, la gasolina i el peatge…). Però el Cesk sabia que necessitava tocar, que necessitava espais on poder explicar el seu projecte musical, i es va fer un fart de fer concerts i viatjar pel país (és així com podem entendre els més de 700 concerts que ja duu a les espatlles; és aquest el secret que fa que conegui tan bé cada racó d’aquesta terreta nostra).

Els primers discs

Però malgrat aquestes petites mostres d’incomprensió, no voldria presentar un Cesk Freixas arrossegant-se indefens pel llarg Viacrucis dels circuits alternatius… sinó que les seves cançons arribaven a la gent -en un principi a les generacions més joves- i omplien espais de reflexió i lluita, i els col·lectius el programaven moltíssim i quedaven encara més sorpresos quan veien arribar persones desconegudes que s’asseien al terra de les places i no paraven de cantar, o preguntaven vergonyoses pel bar on es feia el concert… La seva música s’infiltrava en estímuls i sensacions, es popularitzava, emocionava, i obria noves perspectives; mentre una part s’hi anava acostumant, altres ja desitjaven seguir la seva estela.

D’aquesta manera, els cartells dels actes polítics, les jornades reivindicatives, les festes majors, van anar omplint-se de tota una generació encapçalada pel Cesk que ha fet de la cançó d’autor compromesa la seva contribució al lliure moviment pel canvi radical i possible.

Recordo també una trobada pels carrerons del Born. Llavors el Cesk ja havia enregistrat el seu Set voltes rebel, amb evidents referències a aquell poema de l’estimada Maria-Mercè Marçal i on també hi col·laborava el Feliu Ventura. Doncs bé, aquell dia de llum tènue i carrers amb noms d’oficis desapareguts, vam intercanviar complicitat que durarà anys –que diria l’Ovidi. I així arribaria la poesia, les vivències imprescindibles, els canvis de domicili, els llargs trajectes en tren, més descobriments musicals, els col·lectius de músics, les cançons escrites a peu d’aeroport… i El Camí cap a nosaltres que és el salt qualitatiu del cantautor del Penedès. Amb ell va aconseguir captar l’atenció de certa crítica sempre reticent, el premi Enderrock per votació popular com el millor artista de cançó d’autor, i el va consolidar com l’hereu natural i modern de la Nova Cançó, i l’artífex de la Cançó Proposta.

Des de sempre, el Cesk havia tingut el propòsit de vincular les utopies amb la forma de vida quotidiana i coherent imprescindible per fer-les possible. Havia decidit defugir l’estètica punxant per oferir-nos la tendresa de la revolta que ens ha d’agermanar per multiplicar-nos. Estava convençut que els actes més radicals podien anar acompanyats d’un somriure, d’una abraçada sincera, d’una melodia agradable, com si d’una carícia inevitable i sensual es tractés. Aquest era l’esquema ideològic del que es definiria com a Cançó Proposta, i aquest disc venia a corroborar-ho.

La mà dels qui t’esperen

Una altra de les curiositats que acompanyen els treballs del cantautor són els canvis de residència. Cada disc ha estat confeccionat en una ciutat diferent. El primer, en el seu Sant Pere de Riudebitlles natal; el segon, a Girona; i el tercer, a Barcelona. Sempre he marxat d’un lloc fugint d’alguna cosa em confessa en Cesk entre cerveses i fum dins un cafè ben margaritià. I segurament aquesta fugida li oferia noves troballes que amb el temps el feien tornar a fugir. De la vida plàcida del poble a les cases de colors del costat de l’Onyar. I del misteri de la Devesa i els concerts habituals al Cercle a la Rambla del Poble Sec i la Bohème (on comença el carrer Blai). La mà dels qui t’esperen és la consagració d’en Cesk Freixas. És la inauguració del Barnasants a l’Auditori. És l’arribada del seu projecte a les ràdios, a les televisions, i els primers intents de boicot dels sectors més reaccionaris de la política caduca i arnada (intent de censura al ser programat a l’Acústica de Figueres). És la popularització de la seva cançó de combat, és el reconeixement de la crítica, i l’ocasió idònia per demostrar que els seus fonaments ideològics i postures vitals no s’han mogut ni un pas (ni un pas enrere, volem dir).

Amb aquest disc el cantautor afina i poetitza més les lletres, introdueix la música electrònica, treballa més els arranjaments… tot defugint la consigna fàcil per introduir-nos en un món de reflexió, dubtes i conviccions sempre dins de la quotidianitat del nostre sobreviure. Potser la sonoritat és més comercial, i això confirma la seva intenció d’arribar al màxim de gent possible, a fer una música realment popular, d’estendre el discurs més enllà dels sectors més polititzats… però també cal dir que és el seu disc més radical. Ell i el seu petit nucli d’afinitat han decidit realitzar totes les tasques de gestió, de contractació, de distribució, i han finançat el disc tot defugint els canals de contractació i difusió oficials.

Les cançons d’en Cesk Freixas parlen d’amor, de tendresa, d’esperances, d’encontres, d’inconformisme, de denúncia, de llibertat. I l’espai on transcorre la vivència sempre pren un paper protagonista. Un vagó de tren, un aeroport, les places de Gràcia, la universitat, el carrer Blai, l’Onyar… fusionant així, el coneixement del territori, l’estima com a ser individual i les ànsies d’alliberament col·lectiu. I és a través d’aquestes cançons que el cantautor va configurant el seu discurs, però aquest només pren el màxim sentit quan coneixem els entra-i-surts de la seva pràctica diària. Des dels inicis tenia molt clar que aquest projecte musical havia de ser col·lectiu i aquest és un altre dels factors que voldria destacar.

No és estrany trobar-te en Cesk Freixas a les manifestacions en defensa dels nostres drets més legítims, als actes de solidaritat laboral o antirepressiva, a les jornades per la llengua, signant manifestos… però també, i aquí rau la sorpresa que no hauria de ser, muntant actes, carregant neveres, penjant pancartes i/o sucant pa amb tomàquet pels ponents o cantants convidats. En Cesk creu en allò que fa, per això mai no té un no per resposta, per això sempre et rep amb una paraula amable, per això els seus concerts traspuen sinceritat. És el Cesk del dia a dia, amb tota la seva humilitat, el que puja a l’escenari per establir un diàleg estètic i profund. I quan baixa continua el concert sense la guitarra. És l’únic cantant que conec que quan el truquen per un concert pregunta abans qui l’organitza que el preu que poden pagar. És el cantant que conec, que dedicant-se professionalment a la música (treballador cultural, li agrada dir ), que més concerts sense cobrar ha realitzat. És la demostració real que les idees polítiques i els actes individuals no sempre són incompatibles.

I aquest darrer disc ve a plasmar tot això. La quotidianitat de la revolta, l’anàlisi radical des de la tendresa, l‘amor que ha de venir per sobre de la rancúnia de la història. La música acompanya, amplifica el discurs, el fa més digerible… i d’aquí que també, en aquest darrer any, li hagin obert les portes dels teatres i els centres culturals. En aquests set anys el cantautor ha fet ofici, l’hem vist créixer damunt dels escenaris, ha foragitat les seves mancances, i ara ens ofereix uns directes que llueixen denúncia, emotivitat i qualitat a parts iguals.

I el futur?

Aquest que ve serà un any de canvis. El primer és que en Cesk ha marxat a viure a Santa Eulàlia de Riuprimer. Aquesta és la primera vegada que no fujo sinó que arribo per construir” matisa el cantautor. Trobo a faltar les relacions de proximitat de poble, la convivència veïnal, la rutina canviant dels mateixos espais. No he tingut massa temps per descobrir Barcelona, però me’n duc una sensació de relacions distants, fredes.

El segon és el canvi de banda, Els altres Bandais. Amb La mà dels qui t’esperen s’ha tancat un cicle i ara arriba el moment de la reflexió. Hem reduït la banda a quatre per intentar potenciar més el directe, tot i que no vull deixar de fer concerts de petit format, són més íntims. En aquest sentit –i sense perdre mai de vista els col·lectius i espais que ja fomen part del seu jo i que, per tant, sempre hi són presents– es vol aprofundir en aquesta via d’entrada als teatres, sales i espais culturals que li permeten eixamplar les relacions i infiltrar el seu discurs a totes les capes de la societat.

El tercer és el nou disc. En Cesk ja té compostes unes sis o set cançons noves que formaran part del seu proper disc. L’enregistrarà durant el 2012, i hem d’agrair-li que ens hagi regalat una lletra inèdita pel Benzina.

I el darrer canvi és una reflexió profunda del projecte. Una altra de les virtuts del Cesk, que espero haver sabut transmetre, és la seva curiositat per aprendre. Per descobrir nous poetes, músics, artistes, veïns, en definitiva, persones que l’omplin. Alhora que el seu qüestionament per allò que fa i allò que l’envolta és total. Pujant pels carrers més il·luminats i comercials de la ciutat, comentem vies i resultats electorals, dominis capitalistes globals i salvatges. Crisis que provoquen crisis i estenen la misèria. Una de les preocupacions que més em turmenta és si tot això que faig arriba a provocar canvis reals, a modificar conductes. Aquest és l’objectiu i la preocupació de qui confia incondicionalment amb la cançó. Una de les coses que més em sobten – continua – és que em passo la vida dient que cal trencar estructures i conductes caducades, que ningú és més que ningú, ni jo per cantar ni tu per ser forner o dentista… I llavors a la sortida del concert sempre hi ha algú esperant per fer-se fotos amb mi, perquè li signi el disc…El dia que a la sortida no hi hagi ningú estarem començant a fer les coses bé.

L’últim tram de conversa el dediquem a comentar el model d’oci al que ens condemnen. O discoquetes i bars alienadors, o cinema i/o teatre com a divertimento. Tot està molt premeditat dins la societat de l’espectacle. Treballa tan com puguis per mantenir els luxes superflus que et venen com a necessitat. Evadeix-te amb la teleporqueria i espera frisós que arribi divendres o dissabte per anar al sopar i el concert (o film) de rigor.

Un petó i les escales del metro.

Sort que ens queden les places, la conversa, Internet, el dubte, la creació, l’inconformisme i aquest esperit indomable que fa que en moments de crisi (i aquest ve a ser una constant permanent dins la història de la humanitat) sobresurti el talent.

Salut!

Cançó per l’Abril

16 de maig de 2010. Riudebitlles

[Cançó inèdita que formarà part del seu proper disc. Un tema que l’autor va escriure pels fills que encara no ha tingut, i que ha avançat en exclusiva per a Benzina]

Cesk Freixas en concert

Com puc explicar-te

que el temps empeny els anys,

i que el rellotge repeteix les hores

com ho fa la història amb les batalles.

Deien, dels nostres dies,

que amb democràcia parlava el poble,

però jo he vist tanta misèria

que he deixat de mirar els mapes.

Hem sortit al carrer tants cops,

hem cridat tantes injustícies,

que el crit ens ha fet muts

i ja ningú escolta a ningú.

No és això pel que lluitàvem,

no és això pel que cantàvem.

Un país mai no serà lliure

si no ho és la seva gent.

Com puc explicar-te

que també aixecàvem els llibres

quan rebíem cops de porra

i estudiàvem lluny de casa.

Com puc explicar-te

que sabem què és la tortura,

i que tortura ho pot ser tot,

i que encara ho recordo ara.

Hem sortit al carrer tants cops,

hem cridat tantes injustícies,

que el crit ens ha fet muts

i ja ningú escolta a ningú.

No és això pel que lluitàvem,

no és això pel que cantàvem.

Un país mai no serà lliure

si no ho és la seva gent.

No hi ha millor anestèsia

que les raons del guanyador.

Ens fan falta tantes mans

com anys té la història;

cal parar el rellotge,

no repetir els mateixos errors.

Maqueta, en directe (2004)

Maqueta enregistrada en di­rec­te el 23 d’abril de 2004 a Sant Pere de Riu­debitlles, a l’Alt Penedès, poble natal del cantautor. Concert realitzat en motiu de la diada de Sant Jordi, juntament amb el cantautor de Xàtiva, Feliu Ven­tura, amb qui l’uneix una gran complicitat i hi continuaria treballant.

Set voltes rebel (2005) Bullanga Records

Primer treball de Freixas. Onze temes, cantats en català, que es mouen entre la cançó i la rumba, arribant, fins i tot, al chill-out. La claredat de les lletres i la melodia deixen entreveure el compromís vers les lluites socials i l’afinitat amb el procés d’alliberament dels Països Catalans.

Les veus dels poples lliures (2006) autoeditat

En aquest recull interpreta, en solitari i amb Els Altres Bandais, cançons de cantautors catalans i internacionals: Silvio Ro­dríguez, Víctor Jara, Bob Marley, Ovidi Montllor o Raimon. Hi apareixen set temes que conformen aquesta aproximació cap a la cançó de protesta d’arrel més tradicional.

El camí cap a nosaltres (2007) RGB Suports

Segon treball discogràfic. Dotze temes on el cantautor aprofundeix encara més en les arrels de la cançó tradicional i explora altres terrenys poc explotats fins avui, amb temàtiques molt més personals i uns arranjaments musicals molt més minimalistes, amb lletres tan intimistes com crítiques.

La mà dels qui t’esperen (2009) Temps Record

Tercer disc. Apareixen elements per ajudar-nos a entendre que la cançó d’autor i de protesta és una eina, encara vigent, per explicar històries. Amb un llenguatge entre la prosa i la poesia, reflexiona sobre la realitat més immediata, la que conviu amb els problemes, els carrers i les persones.